Un pagès del país no serà mai un labrador ni un campesino, sinó una figura humana personal, perfectament individuada i distinta. Un pagès és un pagès i res més que un pagès, com perfectament indica aquesta paraula intraduïble.  
 
Jo lamento sincerament que per a anomenar pagès un pagès no hi hagi una paraula més adequada i més exacta. Si n'hi hagués una, la utilitzaria, perquè els escrits han d'ésser clars i concrets. Ara bé, com que no existeix, hem d'estar a les resultes dels fets i prescindir de les elucubracions dels estilistes, que en l'època que vivim han tingut una tendència a fer morir de riure la gent.

L?Alain Bonnard és el propietari del Cinéma Paradis a París, una petita sala de cinema on es projecten pel·lícules poc comercials. Li agraden les pel·lícules que fan somiar, i el públic que entra a veure-les. En particular, una espectadora que du un abric vermell i que cada dimecres seu a la fila disset.
Després d?observar-la durant mesos, l?Alain s?atreveix a convidar-la a sopar. I la història més romàntica del món es desplegarà davant dels seus ulls. Una nit de petons interminables i la promesa de reveure?s el dimecres següent. Però l?Alain rep la visita de l?Allan Woods i la Solène Avril, un director de cinema nord-americà i la seva espatarrant musa, que li proposen llogar la sala durant una setmana per rodar-hi una pel·lícula. I quan arriba l?esperat dimecres, la noia de l?abric vermell no apareix per enlloc, i l?Alain, que només coneix el seu nom, intentarà esbrinar on s?ha ficat i quina relació té tot plegat amb el rodatge de la pel·lícula.